Creativitat i robots: La IA està acabant amb l'art o només canviant les regles del joc?

En un món on les màquines poden pintar, escriure i compondre, la creativitat es redefineix, obligant-nos a reflexionar sobre el valor de l’art i la importància de les emocions en el procés creatiu

En els darrers dies, he observat un debat creixent a diversos mitjans i xarxes sobre com la IA està transformant l'escriptura de molts posts i articles, homogeneïtzant l'estil, o eliminant les faltes (com si això en concret fos negatiu). Molta gent es pregunta si aquesta tecnologia està eliminant els estils propis i diversos de qui escriu articles o realitza altres creacions artístiques.

Daniel Dennett ja ens marcava el camí al segle XX

El filòsof Daniel Dennett, un dels filòsofs que més m'ha influït, i un referent en l'àmbit de la intel·ligència artificial, va predir fa unes dècades que aquesta tecnologia obligaria els humans a ser "terriblement honestos amb si mateixos". És a dir, que abans de decidir si el que fa un robot és art, primer haurem de posar-nos d'acord en què és l'art feta per humans. I sobre això no hi ha una única opinió, ni tan sols un ampli consens.

L'art com a artefacte o com a pacte?

Des de l'antiga Grècia, el debat sobre què és l'art ha estat força "animat", per dir-ho d'alguna manera. I, en termes molt generals, s'ha dividit en dues grans corrents: aquells qui veuen l'art com a artefacte i els que pensen que és un pacte.

• L'art com a artefacte: Aquesta visió sosté que una creació es pot considerar art a partir del seu valor intrínsec, basat en principis estètics. Segons aquesta visió, una persona en una illa deserta, sense públic, podria fer creacions que fossin considerades art. Però, qui decideix si és millor la Gioconda de Leonardo o un quadre de Joan Miró (que encara avui algunes persones consideren que podria haver fet un nen)?

• L'art com a pacte: Si l'art no és, doncs, un artefacte, amb un valor objectiu, queda una segona opció i és considerar que l'art és el resultat d'un consens social. És a dir, art és allò que una societat defineix com a tal a partir del pacte entre l'artista i el seu públic. Per exemple, l'obra recentment subhastada d'un plàtan enganxat a una paret amb cinta americana és art si la societat ho considera com a tal, encara que el seu valor estètic intrínsec sembli, a ulls de molta gent, inexisstent.

I els robots, quin paper hi juguen en aquest debat?

Seguint les definicions anteriors, si considerem l'art com un artefacte, no hi ha dubte que la IA pot crear obres que compleixin criteris estètics i tècnics. Segur que podrà fer composicions musicals o creacions d'art plàstic indistingibles d'un ésser humà, i executades amb gran habilitat.

D'altra banda, si l'art és un pacte social, els robots també podrien ser considerats creadors artístics si, finalment, la societat els reconeix com a tals.

L'emoció com a criteri (personal) final

Personalment, l'aspecte més important de l'art és l'emoció que provoca. La pregunta clau, per a mi, és: ¿m'emociona o no? ¿M'obliga a reflexionar? ¿M'interpel·la? ¿Fa que em replantegi els meus valors o creences?

Evidentment, aquesta és una opció personal i no necessàriament transferible. A mi no em preocupa tant la biografia de Joan Miró o de John Coltrane, sinó que les seves obres m'emocionen profundament. Això és el que m'interessa, independentment de qui sigui l'artista. No descarto, doncs, que algun dia em pugui emocionar davant d'una obra que tingui un creador sintètic.

*Per cert, aquest article l'he escrit mentre conduïa el meu cotxe, dictant-lo a veu a ChatGPT. Algú podria pensar que aquest article té menys valor pel fet d'haver estat dictat des del meu cotxe amb l'ajuda de la intel·ligència artificial, enlloc d'haver-lo escrit en un pergamí o amb una màquina d'escriure Olivetti. Però, al cap i a la fi, el que m'importa és si aquest article t'ha emocionat o fet reflexionar.